La decisió va començar a la taula del menjador

Mesos de desacords, una conversa i una idea que va començar a pesar més que els dubtes: soc capaç.

Estava assegut a la taula del menjador de casa, parlant amb el telèfon recolzat davant meu, en mans lliures. Una conversa més sobre la feina. Però feia mesos que acumulava converses semblants, i aquella vegada vaig sentir que havia arribat a un límit.

La meva manera de fer les coses

Ja era autònom. Treballava per a diverses empreses i també tenia els meus clients particulars, alguns des dels vint-i-pocs anys. Coneixia l’ofici i tenia una estructura muntada. El que encara no havia decidit era com volia continuar treballant.

Durant mesos havien sorgit discrepàncies per les maneres de fer les coses. No parlo de feines mal fetes. Hi havia maneres diferents de resoldre una mateixa feina, i podien ser bones, coherents i rendibles. Jo defensava la meva perquè hi havia un criteri al darrere. Era la manera de treballar que havia anat construint amb els anys, el meu segell.

Però aquelles diferències acabaven massa vegades en esbroncades i recriminacions. Explicava per què havia fet una cosa d’una manera i acabava amb la sensació d’haver-me de justificar una altra vegada. Això desgasta. Sobretot quan sents que la teva opinió, després de tant de temps, continua sense tenir el pes que esperaves.

La conversa a la taula

Aquell dia havia tingut un conflicte amb un operari. Després, parlant amb un dels caps, vaig sentir que tornava a quedar-me sense suport. Des del meu costat de la conversa, ell s’havia posicionat amb el seu operari i jo m’havia quedat intentant explicar, una vegada més, el meu punt de vista.

Em sentia frustrat. Desautoritzat. Cansat de discutir per unes diferències que, per a mi, no invalidaven el resultat de la feina.

M’importa explicar-ho amb respecte: aquell cap continua sent amic meu. El que va passar forma part de la nostra història, però no defineix tota la nostra relació. Aquí vull explicar el que em va passar a mi, el que vaig sentir i la decisió a la qual vaig arribar.

Assegut en aquella taula, vaig entendre que no volia continuar treballant així. La discussió d’aquell dia havia fet aflorar una cosa que feia mesos que creixia.

Soc capaç

Tenia experiència, clients i una manera d’entendre l’ofici en què creia. Volia fer-me responsable de les meves decisions i comprovar fins on podia arribar treballant amb el meu propi criteri.

Hi havia incertesa. Em preocupava no arribar als mínims que necessitava. Però, al costat d’aquesta preocupació, sentia força i moltes ganes de tirar endavant. La idea que tenia dins era senzilla: soc capaç.

No tenia resolt tot el que vindria després. Tampoc no necessitava tenir-ho tot resolt per reconèixer el que ja sabia: no volia continuar amb aquella empresa en aquelles condicions.

La decisió es va prendre allà, a casa, a la taula del menjador. Després vindrien els canvis, els dubtes i l’aprenentatge d’una nova etapa. En aquell moment, el que hi havia era una decisió i l’energia per sostenir-la.

Aquesta por no em paralitza, m’empeny a treure el millor de mi.